11 d’oct. 2013

CARACREMADA, EL MAQUIS QUE DINAMITAVA LES TORRES D’ALTA TENSIÓ.

Caracremada ens permet traçar una línia entre la lluita durant el franquisme i les actuals contra el TAV, la MAT i tantes d’altres contra tot el que esta destruint la terra. Especialment impactant és la seva comprensió del paper de les línies de conducció elèctrica en la domesticació de la terra per esdevenir territori.

En Ramon Vila CapdevilaCaracremadava ser el darrer maquis de Catalunya, el va matar la Guardia Civil el 7 d'agost de 1963, a Castellnou del Bages, ara fa poc va fer 50 anys d'això. Tornava d'una acció contra les torres d'alta tensió a Rajadell.
Va morir en acció quan ja no quedaven guerrillers rurals a Catalunya (ni pràcticament a la resta de lestat), des de 1952/53 la seva lluita va ser sobretot solitària, comptant sols amb alguns col·laboradors, allunyat ja dels companys que havien sobreviscut a la repressió del franquisme i de direcció de la organització llibertaria instal·lada, jacòmodament, a lexili.
Ramon Vila va néixer, el 1908, a Peguera a la comarca del Berguedà, comarca que coneixia al detall, el malnom venia d'una cremada que tenia a la cara, produïda en un incendi en el que va morir la seva germaneta menor, la llegenda popular deia que era resultat d'un llamp i que, per tant, estava tocat pel llamp, cosa que des de l'antigor, es suposava que, dona qualitats especials a les persones.
Des de molt jove va tenir un caràcter rebel i va participar en les lluites socials de lèpoca amb la CNT. La revolta de l'Alt Llobregat de 1932 el va portar a la presó de Manresa amb 24 anys.
El 18 de Juliol el va sorprendre a la presó de València, condemnat per la mort dun Guardia Civil a Castelló. La revolució el va tornar al carrer i es va incorporar a la mítica Columna de Ferro. Perduda la revolució, ja a lexili, es va unir a la resistència contra els nazis lluitant directament a França a les files de lArmé Secrète i dels Franc Tireurs Partisans(FTP).
En acabar la lluita contra els nazis en Ramon suneix als grups que lideraven en Massana i els germans Sabater, participant en les seves accions a muntanya, car mai va voler entrar a Barcelona.
Ja des del començament en Caracremada veu clara la importància d'atacar les xarxes que permetien funcionar el sistema tecnoindustrial/capitalista, com eren les de ferrocarrils, les de proveïment daigua a les fàbriques i molt especialment les de distribució denergia elèctrica, els darrers anys de la seva vida van ser el seu principal objectiu, tret dalgunes expropiacions.
En Caracremada localitzava una zona favorable a les seves accions (línies elèctriques importants, torres vulnerables a lacció i facilitat per la retirada) i les feia caure mitjançant explosius. Solia serrar dues o tres de les potes i col·locar explosius a les altres, les potes serrades parcialment es doblegaven pel pes al volar les altres... a les darreries del seu recorregut vital, es diu que, algunes torres i postes petits els tombava sols amb serra. També s'ha dit que va actuar contra repetidors de senyal de TV.
La seva activitat d'enderrocador de torres d'alta tensió es va desenvolupar en una zona concreta especialment al Bages i al Berguedà: a Sant Vicenç de Castellet, Santa Maria d'Olò, Cercs, Lluçà, Rajadell, Fonollosa, el Pont de Vilomara...
Durant aquests anys es pot estimar que va destruir més de 30 torres d'alta tensió, va fer 4 sabotatges als ferrocarrils i la Guardia Civil l'hi atribuïa 12 expropiacions, així com diversos morts.
No fou un home de “lletres” i no sembla haver deixar res escrit directament, sols hi ha el record dels qui el conegueren. Però una amiga seva , Rosa Laviña guardava un poema que deia que era d'ell, escrit mentre es recuperava d'unes greus ferides.

Quiero tener mi tumba
lejos de los campos santos,
donde blusas blancas no haya
ni panteones dorados.

Quiero que a mi me entierren
lejos de esos lugares falsos
donde la gente al año viene
a depositar sus llantos.

Quiero que a mi me entierren
arriba en el monte alto,
junto a aquel pino grande
que sólo está en el barranco

Mi tumba quiero que este
entre dos piedras de canto,
compañeros míos han de ser
pintadas culebras, verdes lagartos.

No quiero que a mi entierro vengan
curas laicos ni romanos,
y las flores han de ser
un manojo de punzantes cardos.

Tampoco quiero que vengan
a decir discursos y salmos,
con banderas y oropeles,
vicio del mundo civilizado.

Para discursos los graznidos
de los cuervos y los grajos,
el aullido del zorro viejo
cuando ciego es abandonado.

Ni luces de cirios que dan
unas claridades de espanto,
a mí me alumbrarán
las centellas y los rayos.

Quiero que mi tumba sea
cubierta de espinos altos,
de zarzas grandes y espesas,
abrojos y salvajes cardos-

Que brote a sus alrededores
hierba para los ganados,
y que descanse a mi sombra
el perro negro cansado.

Quiero que mi cuerpo repose
lejos del bullicio humano,
junto al pino grande que hay
en el barranco solitario.

Una part de l’acadèmia històrica posa en dubte la seva autenticitat, però, si no són exactament les seves paraules, si que són la interpretació d’algú que l’estimava i per tant seran més reals i més vívides que les dels que ens basem en la historia escrita (escrita per qui?).
En el rebuig als “curas laicos” veiem el rebuig a la burocràcia orgànica, en la “claridad de espanto” dels ciris el rebuig a l’artificialització, en el desig que no vingui el “mundo civilizado” el seu anhel d’anarquia... Malgrat semblar un cant fúnebre, un desig de mort  (motivat per les circumstàncies) veiem més la descripció dels seus desitjos, a través d’imatges afectives, plenes, no de capitalistes cobdiciosos, capellans torturadors i militars assassins, sinó de “pintadas culebras” “verdes lagartos”, “zorros viejos”, “ganados”, “perros negros”, “pinos grandes”, “espinos, zarzas y abrojos”    i dels crits dels negres corbs i gralles de l’anarquia

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada