30 de juny 2014

ELS TAXISTES, UBER, LES SMART CITIES I NED LUDD

Que tenen que veure aquestes 4 coses?, els taxistes, la “ciberempresa” Uber, la “smart city” i en Nedd Ludd?... pot semblar que no, però a la llum del conflicte del dia 11 de juny penso que queda clar que els lligams ens agafaran abans del que ens pensem.

ELS TAXISTES, són, majoritàriament, treballadors per compte propi, autònoms... hores d'ara son aproximadament uns 8.000 autònoms a l’àrea de Barcelona, front uns 3.000 assalariats. Encara que els autònoms tenen un lent, però constant descens, mentre que els assalariats (les empreses) van creixent. Les empreses es van fent fortes, mentre que els autònoms s’arruïnen aclaparats per costos, taxes i impostos (algunes dades del sector).
Ningú coneix un taxista autònom (ni assalariat) que s'hagi fet ric treballant, en canvi si que sabem de les seves esgotadores jornades laborals (la jornada legal per un taxi autònom amb un conductor és de 12 hores!!!), calendaris laborals saturats, despeses corrents elevades i abusos  diversos al voltant de la homologació del vehicle i dels diferents instruments necessaris, un comptador (no més complex que un smartphone) sovint supera els 3.000€, o la impressora de rebuts, que costa més de 500€ i que hauria de costar menys de 100. Els taxistes necessiten una llicència (amb un cost aproximat del d'un pis petit), un permís de conduir especial, no tenir antecedents penals, aprovar un examen, un vehicle homologat...
En resum molts requisits, moltes despeses, molta feina i uns ingressos molt magres... i una amenaça permanent de canvi en les condicions de treball d'una manera indeterminada.
D'una manera més o menys real, més o menys imaginària hi ha un sentiment, entre els autònoms, de controlar el propi treball (encara que sigui mitjançant la auto explotació), això els dona un sentiment de pertinència, d'ofici que és difícil de trobar en altres sectors.
Sentiment profundament qüestionat per molts factors, per exemple per els super-controladors taxímetres que actualment vigilen les aturades (han de ser al menys d'una hora), de les aturades accidentals (com a màxim 1 minut, sinó computen com una hora)... aquests taxímetres poden afinar més, i s'ens dubte s'afinaran, sols cal connectar-los a la xarxa per poder vigilar en temps real l'activitat del taxista (des de l'IMT els autònoms i des de cada empresa els assalariats), per no parlar del geoposicionament.

16 de juny 2014

GRÀCIA LUDDITA, destructors de màquines a la Gràcia del segle XIX.

La introducció de la fàbrica, aquest monstre devorador de vides i de somnis, ha estat la culminació del procés civilitzatori de dominació i de domesticació, iniciat fa mil·lenis i camí a culminar amb el control global.
El model de treball fabril, vida i treball (no vida) disciplinat, sotmès a horaris i calendaris rigorosos, en un lloc tancat... desvinculat dels cicles naturals de les estacions, del dia i de la nit... model on el control escapa cada cop més de les mans dels treballadors/presidiaris (el control s’escapava el segle XIX i en el segle XXI ja està a anys llum de qualsevol sotmès), no va triomfar sense una resistència important, resistència que enyorem davant del conformisme i de l'acceptació mesella de les “bondats” del progrés.
Aquest model econòmic i social aterra i arrela a la Barcelona del XIX.
És la Barcelona emprenedora i cobdiciosa dels primers prohoms de la indústria, liberals depredadors, defensors del treball infantil per sota dels 6 anys, de la setmana de 6 dies i mig laborables, dels sous de gana i dels abusos il·limitats. Partidaris de la llibertat d’expressió i d’associació per a la seva classe, i de la prohibició per les altres. Contraris a la escolarització dels nens obrers “El tiempo destinado a las clases que sea lo más corto posible, el proletariado no puede perder el tiempo, su cosecha son los sudores que brotan de la frente juvenil” (Manuel de Ferrer de la Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del Pais, 1854).
La Barcelona bressol de la ideologia catalanista, burgesa, moderada, culta i envernissada dun cert progressisme caritatiu, en fraternal conxorxa (dissimulada) amb els carronyaires del primer industrialisme i directament connectada amb els socilitzants intel·lectuals progressistes denguany.
La Barcelona impulsora de la cultura, de la renaixença, dAribau, de Milà i Fontanals, de Rubió i Ors, de Lorenzale... (sembla una llista de carrers de Barcelona!!), la Barcelona que va acabar desembocant en el modernisme, un modernisme, on amb l’excepció d’en Brossa, no hi han figures com les d’en Morris i els seus companys d’Anglaterra, un modernisme d’art per a la burgesia i l’església, no és d'estranyar que ara, en un moment complicat, l’església cerqui la canonització (o al menys beatificació) de la rata de sagristia d'en Gaudí.

10 de juny 2014

SI FÓSSIM SALVATGES....

Darrerament, als mitjans de comunicació, han aparegut noticies sobre els avenços en biologia sintètica, que apunten vers nous passos en la domesticació de la vida, no és ja la matussera transgènia clàssica, sinó la reescriptura del codi genètic afegint noves bases, noves variants a la combinatòria de ADN, nous aminoàcids (o pseudoaminoàcids), noves proteines, noves oportunitats de negoci i noves possibilitats de dominació.
El procés de domesticació, del conjunt animal i vegetal ha estat un procés relativament ràpid que no abasta més enllà del 10.000 anys (si deixem a part el cas pioner del gos) i que s'ha anat accelerant al ritme que marca l'acceleració moderna del capital.
Ja històricament la domesticació va experimentar una gran expansió amb la colonització, “l'intercanvi colombí” que va suposar un tràfec d'espècies d'un continent a l'altre i que va coincidir, no per casualitat, amb el tràfic de milions d'humans africans reduïts a l'esclavatge (domesticats).
Es pot parlar molt dels efectes de la domesticació (econòmics i socials) i del pas d'una societat d'aprovisionament (caçadora/recol·lectora) a una de domesticació... Però la domesticació és un fenomen complex que sovint, des de l’òptica especista i dominadora, es pinta com un acte quasi voluntari d'uns animals sociables vers l'home, o com el destí dels animals herbívors (sense caràcter) seguint una mitologia d'una prehistòria viril, dominadora i menjadora de carn.
Un dels pocs estudis de llarga durada sobre la domesticació és el del científic rus Dimitri Balyaev, a l'Institut de Citologia i Genètica. Van treballar sobre una animal mai domesticat fins llavors, la guineu platejada (Vulpes vulpes). L'experiment va començar al 1959 i va durar fins el daltabaix soviètic a finals de segle XX, casi 40 anys d'esforços domesticadors, en total unes 35 generacions de guineus.