6 de gen. 2015

QUAN LES DONES SUFRAGISTES VAN ATACAR EL SERVEI DE CORREUS… I ES VAN AVANÇAR AL SEU TEMPS.

Quan om parla de les sufragistes de principis del segle XX hi ha un fort prejudici contra elles, propagat per decennis de propaganda ridiculitzadora, per part del patriarcat més tradicional, i, per l’altra, d’acusacions de “burgeses” des de el el patriarcat marxista, hegemònic entre les esquerres, a Europa, durant el segle XX.
Sols cal recordar la estúpida mare de la peli Mery Popins, pel·lícula que va visionar tota una generació de nenes i nens a tot el mon. Aquesta mare de “fantasia” era una dona frívola, depenent econòmicament del seu avorrit marit i finalment sotmesa a ell, com mana el patriarcat, en un final, ensucrat, feliç... i profundament trampós. Qui tingui memòria musical (i sigui prou vell) podrà recordar la cançó “por ti vota la mujer”, cantada amb una coreografia de serventes i casa burgesa.
En aquells moments, entre principis de segle i la gran guerra, al Regne Unit hi havia sufragistes i sufragettes, les primeres eren formals, partidàries de la legalitat i moderades, les segones eren el que al nostre país es coneix com sufragistes: dones radicals i partidàries de l’acció directa.



LES SUFRAGETTES I LES PANKHURST.

Un cop superada la ridiculització patriarcalitzant, tenim el mite de que les “directores” de la revolta sufragette, van ser la família Pankhurst i la seva organització WSPU (Women's Social and Political Union) i que la resta va ser obedient a aquest directori.
Be, és cert que la mare, l’Emmeline Pankhurst, i la seva filla Cristabel eren dos persones autoritàries, molt protagonistes, també molt entregades, però ni de bon punt van ser l’única referència al moviment de les sufragette.
Hi havia un col·lectiu nombrós de sufragettes independents. La major part dels mètodes d’acció directa van ser iniciats per dones independents de la WSPU, la destrucció de vidres, les vagues de fam, la destrucció de bústies...
Per exemple la “màrtir” del moviment, Emily Wilding Davison, una  mestre expulsada de la WSPU, inventora dels atacs a les bústies i una de les primeres vaguistes de fam, amb nou encarceraments i 49 sessions de tortura en forma d’alimentacions forçades, va intentar penjar una banderola al cavall propietat del rei durant el Dervy de Epson de 1913, resultant morta en l’acció i ferits el joquei i el cavall, naturalment la WSPU, que desaprovava la seva independència, va recuperar ràpidament a Emily.
Dora Masden malgrat estar afiliada a la WSPU, era molt independent i tenia iniciativa pròpia, va ser detinguda per destrucció de vidres el 1909 i va ser encarcellada. Durant la seva reclusió va declarar-se en vaga de la fam, com aprovava la direcció de la WSPU, però va anar més enllà, negant-se a vestir l’uniforme de presonera i conseqüentment anant nua, la direcció de la presó va tractar d’evitar “l’escàndol moral”, posant-li una camisa de força, però Nora era tan prima i baixeta que s’escapava de la camisa, aquestes accions van ser desaprovades per la direcció de la WSPU que va fer tot el possible per tal de que no s’estenguessin entre les altres detingudes, al poc de sortir de la presó Dora es va abandonar la WSPU i es va unir a la WFL.

A més de les sufragettes autònomes, al marge de la WSPU, hi va haver força activitat organitzativa, especialment a partir de la proclamació de la guerra mundial, el gir cap a posicions patrioteres de la WSPU va deixar fora del moviment a moltes dones. Hi va haver organització i activitat de dones laboristes, de dones pacifistes i algunes que unien (en un precoç ecologisme) l’alliberament de la dona amb el de la fauna i les plantes.
Les primeres dissidents de la WSPU van ser les activistes de la Women’s Freedom Legue. El 1907, quan les Pankhurst van suspendre el funcionament intern i van assumir el control total, un nombrós grup d’activistes (diuen que al voltant del 20%, al menys a la zona de Londres) va abandonar la WSPU i van fundar una organització autònoma de funcionament més horitzontal.
 La WFL estava formada per dones socialistes, anarquistes, pacifistes i animalistes. Com Muriel Matters molt influenciada per Kropotkin, a qui va entrevistar, i que va ser la primera en utilitzar l’encadenament dins del parlament. Com Charlotte Despard, socialista, pacifista, que va recolzar al Sin Fein i fou membre de la lliga antiviviseccionista (els animalistes d’aquells temps),era una doma gran, el 1907 al cofundar la WFL tenia 63 anys. O, molt especialment de Nora Marsden, anarquista individualista, editora de “The Freewoman” que afegia, al discurs polític, perspectives sobre la sexualitat femenina, la maternitat imposada, el plaer sexual des de l’autonomia i la llibertat, l’anticoncepció, la homosexualitat, la oposició al matrimoni..., que disgustaven profundament a la plana major de la WSPU i naturalment a les sufragistes constitucionals, Nora és una persona que va desenvolupar una activitat teòrica important, malauradament menystinguda.
La WFL va mantenir, en un mateix nivell d’importància el sufragi i la igualtat en els sous i ... en la mortalitat (les xifres de mortalitat de les dones era en aquells moments molt elevada), moltes de les seves accions van anar en direcció a combatre mitjançant l’acció directa la pobresa, especialment entre la població infantil de les ciutats industrials, entre d’altres maneres expropiant mejar i roba, especialment per els nens, organitzant menjadors i escoles, promoure la insubmissió fiscal entre les dones...
La secció de l’East End de la WSPU sempre va mantenir una autonomia un funcionament democràtic i un lligam estret amb els altres moviments socials, especialment sindicals i amb organitzacions d’esquerres i anarquistes, el 1914 van ser expulsades per la seva oposició a la guerra, aquest esqueix de la WSPU va donar lloc a la Womens Sufragits Federation obrerista i pacifista, denunciant que en les fàbriques de municions a les dones se’ls pagava sous de misèria, posteriorment va canviar el nom per Workers Sufrage Federation (WSF) i finalment per Workers Socialist Federation. Aquesta branca del sufragisme va contar amb la dissident de la família Pankhurst, Silvya expulsada també de la WSPU.
La WSF va quedar enlluernada per la revolució bolxevic i va convergir cap la fundació del partit comunista, però Silvya es va enfrontar a les posicions de Lenin per el tema del “centralisme democràtic” (de fet el “centralisme democràtic” era el que practicaven Emmeline i Cristabel), mantenint posicions properes al consellisme, així va ser apartada del naixent PC.
De fet la organització ja amb un fort biaix Leninista, es va desvincular públicament del periòdic originari de la primera WSF “Workers' Dreadnought” (el Cuirassat dels Treballadors, anteriorment Cuirassat de les Dones) animat per pacifistes i anarquistes com el company de Silvya, l’anarquista italià Silvio Corio.

LA GRAN GUERRA DE 1914 I LES SUFRAGETTES, POSICIONS DIVERSES I ENFRONTADES.


Aquest és un altra mite, Guerra Mundial no va suposar la desaparició del moviment, sinó una greu crisi d’identitat degut a les manipulacions polítiques d’una part d’aquest.
Un dels punts més importants del sufragisme era el pacifisme, el no voler fer de carn de canyó del capitalisme, aquest va ser el pensament dominant fins el més d’Agost de 1914.
En començar la Primera Guerra Mundial el que era un “principi” es va veure posat a prova i el resultat va ser l’esqueixament de grups, organitzacions i moviments.
Alguns vàren optar a recolzar els aliats contra els imperis centrals, com a mal menor i estadi intermedi, com va ser el cas de Kropotkin, altres es van decantar per el patriotisme més o menys intens com la WSPU o diferents agrupacions socialistes i finalment d’altres van mantenir una posició bel·ligerant contra la guerra, donant suport als desertors i objectors, lluitant contra les lleves obligatòries i denunciant la farsa i el negoci de la guerra... i en alguns casos (pocs i silenciats) anant més enllà amb accions que entraven dins del que l’estat i el capital considera lesa traïció.
Una bona part (una part important) del sufragisme no va seguir a la WSPU en el seu patriotisme i, en condicions molt difícils, en un país militaritzat van mantenir una forta activitat antimilitarista, amagant fugitius i desenvolupant una important activitat de propaganda, cosa que els va valdre l’exili i la presó en molts casos.
L’activitat antimilitarista de les sufragettes insubmises era un fort maldecap per el ministeri de la guerra, això queda demostrat en el muntatge policial (dels primers del sinistre servei secret del Regne Unit, el M5) contra la família Wheeldon, una mare, dues filles i el company d’una d’elles, acusats, per un confident de la policia, de conspirar per assassinar a membres del govern mitjançant verí (l’home era químic), se’ls va “incautar” curare i estricnina i segons la policia formaven part d’una organització anomenada “Treballadors Independents del Mon”.
Les acusacions van ser usades àmpliament per la premsa (fins i tot l’ABC espanyol) i per Emmelin Pankhurst. La mare Wheeldon, Alice va ser condemnada a 10 anys, l’home a 7 i la companya a 5, l’altra filla era massa jove per ser condemnada.  


LES SUFRAGISTES PRECURSORES DE L’ACCIÓ NO VIOLENTA?.

El feminisme institucional (si és un terme que es pugui usar i no una contradicció) defensa el sufragisme com una mena de 15M, o un parent llunyà de l’antiglobalisme de sang d’orxata dels Fòrums Socials i d’altres recuperacions modernes toves i meselles.
És cert que les sufragettes van defugir, generalment, danyar persones i animals, malgrat que, al llarg de 1913 i 1914, van posar nombroses bombes en edificis públics (bancs, edificis de correus, estacions de tren, esglésies i catedrals) i en van incendiar  molts més... Les noticies aparegudes als diaris “la Vanguardia” i “ABC” d’aquells anys ens poden servir d’indicadors de la seva activitat, es computen un total de 19 atacs amb bomba (segur que van ser molts més) i, segons referències de la premsa anglesa, durant 1913 hi va haver una mitjana de 3 incendis diaris provocats per sufragettes.



Els atacs amb trencadissa de vidres contra botigues de luxe (joieria i confecció diversa), bancs, seus oficials i domicilis de polítics i altres autoritats van ser incomptables, van ser literalment milers de vidres trencats.
Malgrat la intenció de no danyar persones, els piquets de defensa del mítings s’enfrontaven amb bastons a la policia i s’entrenaven amb tècniques de jiu-jitsu, un bon nombre de polis (molts menys que sufragettes) van acabar amb commoció i lesions diverses als hospitals.
En uns enfrontaments durant un Meeting a Escòcia la policia va ser rebuda a trets.
El setembre de 1913, 4 sufragettes independents van atacar al metge de la presó d’Holloway (responsable de la tortura de l’alimentació forçada) i l’hi varen propinar diverses punyalades en punts no mortals, al mateix temps un altra grup va assaltar, i danyar, la seva casa.
Un dels atacs més espectaculars va ser contra els Royal Gardens, una institució bàsica en el desenvolupament científic i econòmic del Regne Unit i instrument del saqueig biològic dels països sotmesos a l’Imperi. El febrer de 1913 dues noies es van introduir al jardí i van destruir les instal·lacions i el contingut dels hivernacles d’orquídies.
Hi ha finalment un tipus d’acció directa que cap moviment social seria capaç d’assumir en aquests moments: la destrucció d’obres d’art, “joies del patrimoni cultural de la humanitat”.
Les sufragettes van atacar museus i galeries d’art, per una part buscant l’impacte públic de l’acció i per l’altra per motius més ideològics, com va dir la sufragette i compositora Ethel Smit “Hi ha alguna cosa odiosa i asquerosa en amuntegar aquests tresors artístics, aquest sentimentalisme del que és bell, mentre que els cossos de les dones profanades per la luxúria, la malaltia i la pobresa son ignorats amb la major indiferència”.
La primavera de 1913 van atacar la Manchester Art Galery, trencat el vidres de protecció i danyant els quadres més valuosos de la sala dels Pre-rafaelistes, en total 13 quadres... els 13 quadres mostraven l’estereotip de dona propi de l’època (tan danyí i opressor com l’actual). El 1914 l’atacat va ser la joia de la National Galery de Londres, el quadre de Velazquez “la venus davant del mirall”.
Es va arribar a un punt en que les galeries d’art i els museus van prohibir l’entrada a dones, o al menys de dones amb bosses de ma, maletes....



LES SUFRAGETTES I LES XARXES.

Malgrat que en el “mon modern” la “xarxa” sembla ser una cosa d’ara, el fet és que les xarxes venen d’antic. Entre les xarxes d’informadors del sacerdots, xamans, cacics... i les xarxes actuals hi ha tot un camí de dominació recorregut per la civilització: les xarxes de carreteres romanes, les xarxes de camins medievals, tot el procés d’establiment del sistema de correu postal, el telègraf (òptic, elèctric...), les xarxes de ferrocarril, les de subministraments diversos...
Moltes vegades els dominats han estat conscients d’aquesta xarxa que s’anava bastint, i tancant, al seu voltant (xarxa, gàbia, masmorra...). La conciència d’aquest confinament ha provocat a vegades reaccions de violència, violència petita en comparació amb l’exercida sobre ells: insurreccions pageses, avalots, revoltes contra les màquines, contra els censos, contra les quintes....
A totes aquestes revoltes, és de justícia, afegir la insurrecció de les sufragettes ja que d’una insurrecció es va tractar.
Des de el moment en que les sufragettes van decidir posar en segon terme les vies institucionals, queixes, cartes, signatures, peticions... d’una manera espontània i no dirigida, anticipant-se a les estrateguis dissenyades per les Pankhurst i el seu entorn, van entendre la importància de les noves xarxes de comunicació per el patriarcat i el capitalisme, i que aquestes xarxes eren vulnerables a l’acció de grups petits i amb pocs mitjans.
 I així, amb gran alegria, es van dedicar a danyar-les, sovint greument. La destrucció dels senyals dels ferrocarrils i els atacs a les vies i les estacions, els talls de les línies telegràfiques i de l’incipient telèfon i la destrucció de bústies i estafetes de correus (centenars d’elles) denoten una comprensió molt clara de la importància de les comunicacions per el sistema i que, malgrat no estar “directament” relacionades amb el tema del sufragi, si que formaven part de l’entramat  patriarcal/capitalista.
Aquesta visió permetia colpejar en multitud de llocs on no se les esperava. Els efectes d’accions senzilles (com era la destrucció de bústies) però esteses a centenars d’objectius tenia uns efectes demolidors sobre el mon dels negocis i del govern que, en aquells temps depenia en bona part del sistema postal.
Elles van veure que la xarxa, per elles, no era un espai de llibertat, malgrat que poguessin enviar unes poques missives, exemplars de les seves publicacions, cartes... Sinó un espai de dominació per on transitaven (i transiten), les ordres de pagament, els girs monetaris, les ordres de detenció, els expedients judicials, les multes, les lleves de soldats... tan necessàries per l’estat, el capital i el patriarcat.

EL “TRIST FINAL” DEL MOVIMENT SUFRAGISTA.

La historia que es difon normalment és que amb la guerra mundial es va acabar el sufragisme... cosa que, com hem vist, és totalment falsa.

És cert que les Pankhurst, la Emmelin i la Cristabel, van tocar la corneta del patriotisme i van dedicar tots els seus esforços a guanyar la guerra. A canvi, s’ha de reconèixer, van obtenir una amnistia total per les militants preses, l’obertura del mon de la explotació del treball fabril (fabrica de municions especialment) a les dones i promeses d’un dret de vot en el futur (dret de vot limitat amb biaix de classe).
La WSPU va arribar a canviar el nom de la seva publicació de “the Sufragette” a “Britania” i es va dissoldre poc desprès al final de la guerra. El 1918 es va donar un dret de vot restringit a les dones majors de 30 anys que, per matrimoni o per fortuna pròpia disposessin d’una situació econòmica acomodada. Hanna Mitchell, una de les obreres sufragistes de la WPSU, que posteriorment va militar a la WFL i al pacifisme, es queixava amargament de que malgrat tenir 46 anys no podia votar per motius econòmics... o sia socials, de classe, mentre que Cristabel es podia presentar a unes eleccions (i de fet es va presentar en quant va poder).
Malgrat tot, les sufragistes van canviar la manera de veure el mon de moltes persones, la manera d’encarar les protestes per part de grups oprimits i la visió de la política mateixa. En ser un moviment heterogeni en el moment que va desaparèixer allò que les feia confluir es van dispersar, unes es van integrar plàcidament en el capitalisme i al patriarcat de classe alta (més suau i amb més oportunitats de realització), altres van seguir essent unes rebels tota la seva vida i van seguir impulsant tot un seguit de moviments, alguns acomodaticis i d’altres rupturistes.
Sense elles el mon seria molt pitjor, molt més civilitzat. Cal reconèixer les aportacions de les sufragettes, especialment de les autònomes, radicals i compromeses en la consecució de quelcom més que reformes de la societat patriarcal capitalista... i, sobretot, aprofitar les seves pràctiques de tan llarga volada (actualitzant-les) de lluita conta la xarxa de dominació.

PER UN MON LLIURE I SALVATGE, CONTRA L’ESTAT, EL CAPITAL I LA DOMINACIÓ PATRIARCAL!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada