8 de set. 2015

LUDDITES EN DEFENSA DE LA TERRA. ELS PESCADORS GALLEGS DEL XVIII

La resistència luddita clàssica (segons el model anglosaxó) s’ha explicat sempre com una pugna entre sistemes de producció (artesans contra indústria) quan en realitat és una resistència a una manera de viure. Una resistència a la no vida, que suposa la implantació del sistema capitalista. És una resistència a la disciplina, a la fàbrica, al control del temps, a les “vivendes obreres”, a la dominació estesa fins els aspectes més nimis de la vida.
 El luddisme gallec te, al menys als seus inicis, un caire original: a més d’una resistència a la manera de sobreviure capitalista te una component important de defensa d’un “recurs”, de defensa de la seva terra, dels seus boscos, del seu mar...


La resistència dels pescadors gallecs a la introducció de la pesca per arrossegament  i a la comercialització capitalista del peix en forma de conserves i salaons, és una resistència de gran originalitat i molt primerenca, ja que els primers actes luddites pesquers es produeixen el 1750 bastant abans del zenit del ludisme anglès en la primera dècada del segle XIX. No diguem dels fets d’Alcoi o de la crema del vapor Bonaplata a Barcelona.

Un altra moment important del luddisme gallec (el 1795, també molt precoç), va ser la destrucció de la foneria de Sargadelos que es dedicava sobretot a fondre projectils per l’armada i que feia servir carbó vegetal, la desforestació va ser, en aquest cas, el factor detonant.

LA SITUACIÓ DEL SECTOR PESQUER ALS SEGLES XVIII I XIX.

En el sector pesquer s’estava produint una revolució tecnològica, amb una modificació important de les arts i mètodes de pesca, però sobretot en les relacions socials dels treballadors del mar.

A l’antic règim, la llicència d’armar vaixells o barques de pesca estava moltes vegades lligades a privilegis de la noblesa i del clergat, privilegis que podien ser arrendats a particulars que, a la seva vegada, podien ser subarrendats als veritables pescadors.

Amb la introducció de dels nous mètodes de pesca es necessitava una inversió important de capital per adquirir les noves arts (més costoses) i construir naus majors, això va fer aparèixer la figura del armador com capitalista pesquer, allunyat del treball al mar i va proletaritzar als pescadors empenyent-los ver el treball assalariat.

Els pescadors de la península tenien una rica vida comunitària, generalment allunyada de la vida dels artesans urbans i dels agricultors. Els pescadors, era habitual, que tinguessin part de la propietat de la xarxa i, a vegades, de la barca, el procés de formar les parts en que es dividien les captures era delicat i es disposava d’òrgans arbitrals per resoldre conflictes.

En molts casos la gestió de la pesca era comunal, tant en el repartiment de punts de pesca com en la propietat de les embarcacions i de les arts de pesca, el cas més conegut, però no l’únic, era el de la “Universitat de la Vila de Cadaqués” que, malgrat el seu nom, era una organització comunitària de pescadors que es confonia en molts aspectes amb la mateixa vila. Testimonis dels anys trenta indiquen que el sistema comunal sobrevivia, a Cadaqués, encara a principis/mitjans del segle XX.

Des de principis del XVIII hi ha una progressiva penetració capitalista en el sector i un descontent més gran entre els pescadors, sobretot entre aquells que, per no posseir mitjans econòmics, acabaven com jornalers.

El sector pesquer estava sotmès a un gran nombre de càrregues senyorials que podien arribar a un 10% de la pesca per a cada delme i a vegades s’acumulaven 2 o més. Catedrals, Monestirs, ajuntaments, nobles... rebien parts substancials de la pesca. A la Costa Brava i el Maresme el 50% d’aquests delmes eren percebuts per l’església i un 25% per el Duc de Medinaceli. Durant tot el segle XVIII i XIX les revoltes antidecimals contra les càrregues senyorials son contínues en tota la península i, malgrat a la “modernització” fiscal del segle XIX, es mantenen fins ben avançat aquest segle. També es podia resistir als delmes mitjançant la ocultació de part de la pesca i el “frau”.

Un altra mecanisme eclesial per esprémer als pescadors, era fer pagar un delme per poder treballar en diumenge o en festiu, cosa imprescindible durant les campanyes estacionals de la sardina i el seitó, moment en que s’havia d’aprofitar el temps.

A més la gent de mar patia la pressió directa de l’estat per poder treballar, mitjançant la matrícula de mar. La matrícula de mar era un registre de gent d’ofici vinculada al mar, sobre tot pescadors i mariners, però també altres oficis relacionats, quedant sotmesos, en cas de ser requerits, al servei obligatori de la marina de guerra de la Corona, això suposava una militarització total de la vida, ja que podien ser mobilitzats en qualsevol moment... A tot el llarg dels segles XVIII i XIX, pocs van ser els períodes de pau i molts els de guerra, aparellats amb diversos desastres (per les víctimes) navals del Finisterre i de Trafalgar, en que molts pescadors i mariners van perdre el més important, la vida...

El malestar dels pescadors contra l’estatus senyorial i el liberal capitalista queda ben reflectit en la seva participació protagonista en la revolta popular a Barcelona contra la màquina de vapor, que va ser la crema del vapor Bonaplata el 1835 (bonaplata 1835).

LA IRRUPCIÓ DEL CAPITALISME EN LA PESCA A LES COSTES IBÈRIQUES.

A finals del segle XVI, procedents de la Provença, apareixen a Catalunya les primeres arts d’arrossegament, primer el gànguil, desprès la tartana i finalment els bous d’arrossegament amb propulsió a vela. El resultat va ser la expansió del negoci pesquer i el desenvolupament de nous mètodes de conservació (bàsicament el salat amb premsat). Aquests “avenços tècnics” en la explotació del mar també van suposar la conquesta de mercats cada cop més llunyans, com eren les diferents ciutats del Mediterrani ibèric (Barcelona, Castelló, València, Alacant...) i el mercat marsellès gran comprador d’anxoves.

La pesca d’arrossegament era un art molt destructiu que anorreava els fons marins i destruïa les zones d’alimentació i de cria, de fet una parella de bous feien les captures de 30 palangrers a rem amb la meitat de tripulació. Els resultats no es feren esperar i ja a finals del segle XVII comença la carestia de peix a Catalunya, agreujant-se a principis del XVIII... comencen els problemes de proveïment i de recursos per la exportació... front això la solució està clara: les empreses capitalistes catalanes (que no els pescadors) s’expandeixen cap altres caladors.

Els sistemes d’escombrat per arrossegament no van tenir una progressió contínua sinó que es van enfrontar a nombroses prohibicions i limitacions  (de calendaris, de nombre de barques, de distàncies a la costa...) derivades de les protestes dels pescadors tradicionals i il·lustrats diversos. Però a cada prohibició seguia una nova autorització i no sembla, com passa actualment, que les suposades mesures protectores es respectessin (ni es fessin respectar).

El tractat d’Utrech, al vedar l’accés als caladors de bacallà va suposar un greu inconvenient per abastir de salaó a la població urbana, en creixement exponencial, amb que la crisi de la pesca local va créixer.

En aquesta anys els bous catalans i valencians comencen a treballar estacionalment al llarg de les costes de la península, especialment Andalusia, però també Portugal, el Nord d’Àfrica i les costes franceses.

Els pescadors catalans (concretament els de Mataró) estan a l’origen de Isla Cristina, llavors la Higuera, que en 1775 estava poblada per uns 1.500 forasters dels que 733 eren pescadors i 507 treballadors de les salaons.

El cas gallec és especial, a Galícia ja no arriben directament les naus procedents de Catalunya, sinó empresaris capitalistes (els “fomentadores catalanes”), acompanyats de personal especialitzat (patrons, mariners, treballadors de les conserveres) que, en uns anys, seran substituïts per ma d’obra local. A més els fomentadors disposaven d’una xarxa associada, la de transport de vins i aiguardents catalans que podien fer el viatge de tornada carregats de mercaderies d’alt valor... de fet alguns dels fomentador, no provenien del sector pesquer/salaoner, sinó del del vi i l’aiguardent.

A Galícia durat el segle XVIII s’hi van desplaçar uns 15.000 catalans que van arribar a controlar el 80% de la indústria de salaó.

Encara que en un principi els enfrontaments poden ser llegits en clau local/forasters... els fomentadors catalans no van tardar en establir forts llaços comercials i de parentiu amb les oligarquies locals, establint llinatges que en alguns casos (per exemple el grup Masso) encara duren.

Els fomentadors acabaren prescindint dels treballadors catalans i incorporaren tripulacions del país. Generalment els pescadors més pobres als que s’acontentaven amb una petita millora, o els més pròspers, que es podien permetre algunes inversions en barques i aparells, algunes vegades associats amb els capitalistes.

El model d’explotació pesquera gallec d’aquells anys ha estat comparat sovint amb el “putting out” fabril, o sia la externalitzar els treballs als domicilis dels treballadors amb o sense propietat de les màquines, però essent l’empresari l’únic comprador de la producció, i, generalment, propietari també de la matèria primera. El “puting out” el practicaven amb la pesca, mentre que al sector conserver utilitzaven el fabril clàssic (putting in).

LA PRIMERA GUERRA DE LA SARDINA.

El nom de “guerra de la sardina” va aparèixer posteriorment per motius més aviat narratiu, al referir-se a una sèrie de sabotatges a tot el llarg de la costa gallega durant un període de més de 70 anys.

Els primer actes es donen als voltants de 1750 i es van reproduint a tot el llarg del XVIII i principis del XIX. A Concurbion i Cee (1757), a Redondela (1763), a Cangas (1765), a Corunha (1782), de nou a Concurbion (1785), a Arousa i Noia (1812) i ja, a finals del procés, a Portosín (1830)... tot això acompanyat d’altres accions de menor entitat i/o no registrades.Un dels principals focus va ser la ria de Muros, on es van cremar 6 fàbriques de conserves i es van destruir la totalitat de les xarxes d’arrossegament.

Algunes vegades van ser destruccions tumultuàries, però en d’altres es va tractar de sabotatges nocturns i clandestins. Els principals objectius eren les xarxes, desprès les barques i, quan es podia, les fàbriques.

Paral·lelament a la resistència violenta i popular un sector del sistema, clergues, nobles, burgesos i alcaldes, van portar (amb els seus propis objectius) una acció a base de denuncies, peticions a la cort i al parlament i a través dels diaris. La coincidència era sols estratègica, amb el temps es va veure com la oligarquia s’aliava amb els “fomentadors”, llavors els pescadors van seguir amb la seva defensa del mar, com es veurà en la segona guerra de la sardina.

Els fomentadors catalans constituïen un poder en si mateixos, disposaven d’un capital que no posseïen els pescadors(capital que els rics locals no estaven disposats a esmerçar). De seguida van dominar el comerç, no sols dels productes del mar, sinó també de vins i alcohols, així com d’altres matèries primeres que necessitaven (sal, botes...), estaven exempts de la Matrícula de Mar, no pagaven certs delmes al considerar la sardina salada com producte industrial... i finalment posseïen una força armada notable, una mena de milícia formada, sobretot, per treballadors, però també per alguns “mercenaris” (segurates) proveïts de moderns fusells... i van arribar a muntar petits canons a les barques!!.

Sens dubte, als enfrontaments i “ajustos de comptes” posteriors van haver morts i ferits per els dos bàndols, però no sembla que s’hagin registrat.

El temps jugava a favor de l’espoli capitalista, el poder de la indústria de salaons va acabar dominant la pesca a Galícia, així el 1881 el 55% de les fàbriques conserveres (246) de l’estat estaven radicades allà.

LA SEGONA GUERRA DE LA SARDINA.

La “segona guerra de la sardina” es produeix ja en un marc d’hegemonia de la explotació capitalista del mar. Han aparegut els vaixells arrossegadors a vapor, el saqueig del mar comença a ser irreversible. A Galícia ja hi ha més de 35.000 homes treballant a la pesca per abastir les 246 indústries conserveres. La lògica productivista s’imposa.

En aquest marc d’independència apareix l’art de la traïnya (la trainera) que pescava al cerc en competència a l’art del xeito que és una xarxa a la deriva. La traïnya era més productiva que el xeito, necessitava una barca més gran, més tripulants i unes xarxes més cares.

En aquest cas l’enfrontament es produeix aparentment entre els pescadors. Aparentment, perquè el bàndol de la traïnya te el suport de la indústria conservera i els armadors més rics. Aquest enfrontament és aprofitat per els diferents bàndols de les oligarquies locals per aconseguir més quotes de poder.

 Es pot dir que la guerra “calenta” comença l’octubre de 1900, en un enfrontament entre mariners d’una traïnya i mariners d’un xeitero, en el que van resultar ferits de consideració els trainyers.

De fet l’art de la traïnya s’havia començat a introduir una mica abans i ja el 1887 és incendiat un vaixell propietat del conserver Salvador Aranda, de Vigo. I el 1898 son dinamitades diverses traïnyes a Porto do Son.

Igual que en el cas dels bous d’arrossegament els pescadors aconsegueixen arrancar al govern legislació limitant l’ús de les traïnyes (prohibició de pescar a les ries, distàncies, zones protegides...), i, igual que en el cas de l’arrossegament, tota aquesta normativa és incomplerta sistemàticament.

Els conservers boicotegen la compra de pesca als xeiteiros, mentre afavoreixen l’adquisició de traïnyes... la Guardia Civil deté alguns dels dinamiters... la traïnya es fa imparable. El 1901, a Vigo, havien 134 traïnyes que practicaven el cèrcol, quatre anys més tard, el 1905, ja son 494.

 DEFENSA DE LA TERRA?

No es tracta de convertir als pescadors del XVIII en precursors de Sea Shepherds, es cert que eren membres d’una societat extractivista i jerarquitzada, moltes de les seves activitats van permetre a les classes beneficiaries de l’antic règim mantenir-se en els seus llocs de privilegi i de domini.

Pero tampoc es pot negar el seu vincle afectiu amb el mar, vincle que, evidentment, no tenien els fomentadors i que tampoc tenen els moderns explotadors. Tampoc es pot negar que la seva visió del mar com un ecosistema del que no es pot extreure indefinidament recursos és profundament lúcida i anticipatòria del desastre de l’espoli actual.

A més la seva lluita va tenir un important component comunitari i d’acció directa que els fa atípics al comparar-los amb altres moviments del mateix sector. Malgrat els intents de recuperació per part de rics, capellans i nobles la radicalitat de la seva lluita va escapar a aquesta recuperació.

Encara ara la Unió Europea és incapaç de limitar seriosament les xarxes devastadores, com les de deriva, tampoc es mostra capaç d’impedir l’extermini de determinades espècies, ni la UE, ni la FAO, ni WWF, ni Greenpace... Al menys els pescadors gallecs van resistir més de 70 anys, i els seus mètodes van ser suficientment eficaços per entorpir seriosament l’acció dels bous d’arrossegament, tal vegada és necessari adaptar aquests mètodes al mon actual.

Els luddites pesquers gallecs van ser luddites en defensa de la seva manera de viure, però també luddites contra l’espoli capitalista del mar, luddites en defensa de la terra... 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada