15 de des. 2015

PANTOMIMA PARISINA. La convenció del COP21

Finalitzada la pantomima de Paris els testimonis es divideixen entre “oportunitat perduda” i  “acord històric”, evidentment tot depèn de les expectatives i de les posicions ideològiques de cadascun... i dels seus interessos. Així entre els decebuts n’hi ha de propers al “acord històric” com és el cas de WWF i Greepeace i alguns que realment estan decebuts com seria el cas de Ecologistas en Acción.
En resum 20 anys de negociacions des de la primera conferència el 1995 han servit per a ben poc, sols per crear un espès teixit de lobbistes i de organitzacions professionalitzades i dedicades a recaptar tot el possible del mercat de “defensa del clima”. Mentres les emissions de gasos d’efecte hivernacle ha seguit augmentant.
Poc ha canviat en realitat la situació respecte a Kyoto, tot es deixa en mans dels mercats (menys les subvencions que la industria d’extracció de combustibles fòssils que naturalment venen dels estats, més de 500 mil milions de dòlars). El mercat de carboni, tot i ser molt “poc rendible” manté el seu suposat paper de “solució”, malgrat que els fons d’inversió voltors (hi ha algun que no sigui una cova de cobdícia i maldat?)acaparen i inverteixen en terres conreables, boscos, aigua...
El document dels acords és, com tots els tractats de la ONU, un galimaties ple de sigles, de circumloquis i de condicionals (la discussió entre ”han de” i el preferit “haurien de” va estar a punt de frustrar l’acord), la referència a texts anterior (igual d’obtusos i inconcrets) fa encara més difícil la seva comprensió. 
ELS ACTORS DE LA PANTOMIMA.
A Paris bàsicament han estat presents tres sectors: el de les corporacions (no sols les petrolieres), el dels estats, majoritàriament favorables als interessos corporatius i l’agrupació dels partidaris de les regulacions (ONG, ecologistes, algunes institucions i, tèbiament, alguns estats).
Ha faltat, o millor dit no ha pogut  fer prou soroll, el sector anticapitalista, de fet  ja es va ocupar l’estat francès mitjançant la llei d’emergència i les prohibicions, que per els carrers de Paris ni de França, no pogués treure el morro cap black blok. De fet la indumentària habitual dels Black blok era, sens dubte, una indumentària molt poc segura en un carrer ple de soldats amb el dit al gallet i ganes de matar jihadistes.
ELS ACTORS CORPORATIUS.
El lobbistes estan d’enhorabona, podríem dir que han aconseguit tots els seus objectius, malgrat la retòrica contra els combustibles fòssils, no patiran restricció de cap mena. El poder dels mercats de carboni es consolida i tenen la perspectiva (i la promesa) de que seran més rendibles. Les despòtiques monarquies petrolieres han celebrat l’acord amb cava i orujo.
L’acord de París deixa oberta la porta a tecnologies nocives que hipotèticament mitiguen el canvi climàtic, la Captura i Emmagatzemament de Carboni (els BEECS), l’agricultura intel·ligent (latifundi, transgènics i agroquímics) i la geoingenyeria amb les que el poder corporatiu te posades moltes esperances de negoci... i de dominació (serien els amos de l’aixeta climàtica).
S’activa un nou mercat, el de l’adaptació al canvi climàtic, aquest mercat ben dirigit per especuladors conscients pot generar un gran volum d’obra pública (bona part dels 100.000 milions anuals promesos), ja s’albiren grans operacions de protecció de costes i de lleres, de reforçament de mesures d’emergència...
Operacions de saqueig i espoli als països més indefensos (acaparament de recursos) passen a ser considerats contribucions a la “salvació del planeta”: una plantació  de palma d’oli es converteix en un embornal de carboni. Aquí intervenen els nous filantropomilionaris com el Bill Gates i en Mark Zuckerberg i també en Blongberg disposats, com sempre, a fer caixa amb el sofriment aliè. Així se’ls permet figurar arreu donant consells i pressionant en “be del planeta”.
ELS ACTORS ESTATALS.
En termes generals els estats han estat defensors dels interessos de les “seves” corporacions i de la “seva” sobirania i per tant es poden considerar vencedors. A més tota l’ona de propaganda al voltant de l’èxit històric de la COP21 i el seu acord “universal” permet distreure l’atenció sobre els efectes reals i desastrosos del canvi climàtic i treu qualsevol responsabilitat al mon desenvolupat (ja els donem prou pasta).
Estats de l’entorn bolivarià, Veneçuela, Equador i Bolívia van formar part del “Comitè Paris”, format per 16 selectes (seleccionats) membres, on, juntament amb Noruega, l’Aràbia Saudita i Brasil representaven als països productors de petroli, oposats a les restriccions a l’ús dels combustibles fòssils, els interessos forgen aliances prou fortes. Quedant finalment a partir un pinyó amb en Laurent Fabius, l’Hollande, la Merkel, l’Obama i en Ban Ki-Moon. Fins i tot van ajudar a tancar a la cleda a la histriònica Nicaragua.
No cal dir que el paper dels estats industrialitzats i de les dictadures del sud va ser l’esperat, submissió als desitjos corporatius i al poder de les grans potències, les consolidades (EUA) i les emergent (com  la Xina que de fet ja ha emergit casi del tot). Al marge els països que veuen amenaçada la seva existència, com els petits estats insulars o Bangla Desh han recollit les molles.
Finalment cada estat es podrà marcar els objectius que desitgi, decidir els mètodes d’avaluació i no estarà sotmès a revisió independent, difícilment podrien haver obtingut una victòria més completa.
La imatge més representativa de la Convenció son el Ban Ki-Moon, Fabius, Holande i uns quants jerarques més ballant la sardana en clausurar-se la conferència.
ELS AMICS DE LES REGULACIONS.
L’autoanomenada “societat civil”, “moviments socials” (OXFAM, Greenpeace, WWF, FOE... etc) i aquells que els recolzen, organitzats al voltant de l’Aliança per la Justícia Climàtica es pot considerar que son els grans perdedors, a part de la major part de la població del planeta que si que ha perdut de veritat.
Malgrat tot han vist consolidat el seu paer de Pepitos Grillos consentits, se’ls ha permès fer les seves manifestacions plenes d’animalets de pelutx, ositus polars i cors de color verd. També en pogut fer un rentable tasca de passadissos i assegurar-se projectes diversos amb els que estats i corporacions es renten la cara.
El seu objectiu programàtic d’acord i decisions  obligatòries, amb control aliè (una cosa  semblant a un govern climàtic) i sancions, amb fons econòmics regulats, no ha estat tingut ni tan sols en conte. Tot això, obligacions, sancions... etc queda reservat per els tractats de lliure comerç, on si et desvies et matxaquen i d’organisme regulador el complex estatal/corporatiu sols admet la Organització Mundial del Comerç... potser el comerç d’emissions i els crèdits de carbó si que podran ser regulats.
De fet el seu objectiu es reformar el que és irreformable, encara que el seu programa s’imposés el capitalisme seguiria essent capitalisme i la depredació segurament seria més perfecta, més acabada... més solapada..
ELS QUE NO HAN TINGUT ESPAI.
Al principi parlava, mig en broma, del tema del Black Bloc, però de fet no era cap broma, de fet la WTO (la Organització Mundial del Comerç) la pitjor empenta que ha rebut mai va ser precisament l’acció dels bb durant la conferència de Seattle. Certament els estats i les corporacions es van recuperar ràpidament, però cal deixar constància de que per un moment varen tenir por...
Trobar la manera de donar al canvi climàtic un paper central en la confrontació amb el poder és un dels problemes als que ens enfrontem i dels que no acabem de trobar una solució. Malgrat que sempre ens omplim la boca amb la necessitat de globalitzar i estendre les lluites i que aquesta seria precisament una lluita global, que inclou diversos sectors i geografies la cosa no és fàcil.
És un problema igual de complex com la lluita contra la xarxa (la web) de dominació, amb la diferència de que la xarxa de dominació és ja una xarxa “dolça”, desitjada ...  embrutidora i anestesiant, mentre que els efectes del canvi climàtic son molt  dolorosos i és molt difícil anestesiar-los.
No se si el somni d’un Black Bloc descentralitzat te cap i peus, però com que sols és un somni podem somiar en la realitat de tombar la COP22 o la COP23, les regulacions de poc serveixen el problema son els estats i el capitalisme.

PER UN MON LLIURE I SALVAJGE.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada