Les muralles, i
també les fronteres, formen part de l’historia de la dominació. La història de
les muralles se’ns explica com un procés defensiu cara a l’exterior i mai com
un procés de reclusió dels qui estan a l’interior.
Hi ha una dita popular
que diu “bones tanques fan bons veïns”, no se si serà certa per les persones,
però sembla que per els estats sovint és totalment correcta.
De fet, paraules com
municipi deriven d’emmurallar (munire), un municipi és una població envoltada
per un mur (sembla irònic parlar de municipi lliure). Durant la major part de
la història recent de la humanitat la
llibertat de moviments ha estat i és una cosa desconeguda, de fet aquesta
llibertat es comença a extingir amb l’aparició de la dominació civilitzada, amb
la aparició dels estats i de la propietat (sigui estatal o privada). En aquesta
dominació tenen un paper clau les muralles com a clos tancat dels qui son
ciutadans (dominats), front a aquells que estan fora, els proscrits, que poden
ser abatuts, o empresonats per “els ciutadans” (fronteres, civilitzacio i tecnomurs).
Les muralles no han
de ser forçosament físiques o materials, no cal la pedra per confinar a les
persones. A la civilització de les planes de l’Indo, entre el 2600 i el 1800
a.c. es van desenvolupar grans ciutats (Harappa tenia entre 80.000 i 60.000
habitants) sense l’aparició de grans
palaus ni temples, les estructures militars trobades (muralles, torres,
forts...) son dèbils en comparació amb les de ciutats importants de la mateixa
època, i semblen tenir un us de defensa més contra les crescudes del riu que
per a la guerra (civilització de l'Indo).
Malgrat aquesta falta
de senyals de confinament a l’Indo, la societat de Harappa i les altres ciutats
estaven fortament estratificades, havia un urbanisme molt estricte i una
enginyeria molt desenvolupada (sobretot per proveïment d’aigua potable i
desguàs de les residuals). La separació estricta en barris per activitats fa
pensar en una societat dividida en castes, predecessora de la de la Índia contemporània.
No cal anar tan
lluny, fa relativament poc, fins a finals del segle XIX i principis del segle
XX per viatjar més de 30km del lloc de residència, a l’Estat Espanyol (i a la
pràctica totalitat dels estats europeus), feia falta un passaport expedit per
la policia, passaport que generalment sols era vàlid per anar a un lloc
determinat en un període determinat. Els passaports (permisos per viatjar) son
un invent molt antic, a la bíblia se’n parla per l’imperi persa, s’explica com
en el 450 a.c., es va expedir un passaport a un agent d’Artaxerxes I. Però és
segur que regnes i imperis anteriors també els utilitzaven. De fet la paraula
passaport sembla procedir d’un terme lligat a les portes de les ciutats, a les
portes de les muralles.
Moltes de les obres arquitectòniques
que han perdurat al llarg dels mil·lennis han estat les muralles, tan ben
construïdes i tan sòlides que han arribat fins nosaltres. Per exemple la Gran
Muralla de la Xina, un obra viva en perpètua mutació que es va desenvolupar
entre el segle V a.c. i el segle XVI (dinastia Ming) i que recorre 21.196km. O
també la Muralla d’Adrià construïda el segle II per els romans per separar el
sud “civilitzat” d’Anglaterra del nord “salvatge” dels pictes, aquesta muralla
s’estenia al llarg de 120km.
Des de que es
construïen les grans, i petites, obres d’enginyeria de les muralles de pedra,
de fusta o de terra (terraplens), fins ara el confinament ha anat variant i
s’ha anat fent més lleuger (per alguns dels habitants del mon, per altres
encara hi ha sòlids murs de pedra), fins arribar en alguns cassos a “desmaterialitzar-se”.
La desmaterialització és uns dels mites, totalment fals, de la modernitat
digital. No existeix la producció desmaterialitzada, tots els núvols
d’internet, totes les xarxes socials, totes les bases de dades i tots els
sensors i sistemes de control, tenen una base material que consumeix grans
quantitats d’energia per el seu funcionament. És una materialitat que es
desplaça a un lloc amagat, però existent, per exemple, quan om te dades al
núvol vol dir que les te un altra posseïdor al seu ordinador físic sòlid i
material...
Així el control
biomètric (els 10 dits de les mans i la cara...) dels visats de les persones de
“fora” de l’espai Schengen, el control dels
passatgers de vols i vaixells (i en molts cassos ferrocarrils), no son murs de
pedra picada però son més efectius (control biomètric ).
A més hi ha un
desplaçament del control de fronteres, murs i barreres vers l’aparellatge
tecnològic. Moltes barreres son substituïdes (o complementades) amb càmeres
òptiques o termogràfiques, amb sensors de moviment de tecnologies diverses, amb
sistemes de radar, drons, vigilància per satèl·lit...
Les “trochas” de la guerra colonial de la
independència de Cuba.
A l’exercit espanyol
cal reconèixer el “mèrit” d’haver sigut pioner en l’ús de barreres tecnificades
i de sistemes de concentració de la població no combatent.
Empantanegat a la
guerra colonial, a la que no trobava solució, l’exercit espanyol (i l’estat)
van optar per mesures bàsicament tecnològiques. Donada la geografia de Cuba,
llarga i estreta, i donat que la mobilitat i el coneixement de territori eren
un dels majors actius dels insurgents, es va decidir segmentar l’illa
transversalment a base de línies fortificades: les “trochas”.
En total es van
planificar 5 “trochas” i 6 “línies militars”, les “trochas” havien de ser
fortificades i impermeables, mentre que les línies eren camins àmpliament
desbrossats, sovint d’uns centenars de metres d’ample.
De les 5 “trochas”
planificades finalment sols se’n van construir totalment dues, la de Mariel (la
primera) per aïllar la província de Pinar del Rio (segurament la més insurgent)
i la “trocha de Jucaro a Moron” que partia la illa en dos, l’Oest insurgent i
més pobre i l’est, més ric i més espanyolista. Una tercera, la de Baga va
quedar inacabada i les altres dues van ser línies militars (camins desbrossats)
especialment amples.
La “trocha” més representativa, i la que va
centrar la major part de la lluita, va ser la de Jucaro a Moron (vàries vegades
travessada per destacaments insurrectes), la “trocha” tenia uns 70km de llarg,
estava organitzada en tres graons orientats cap l’oest. Al llarg de la “trocha”
havia un fort cada kilòmetre, els forts eren edificis de dues plantes (de 5x5
metres) amb una torre a dalt de tot a uns 14 metres d’alçada, entre fort i fort
havia un blocao, un edifici d’una plata amb teulada, entre fort i blocao 3
llocs d’escolta (més senzills parapetats i amb sostre). En total la “trocha”
tenia 65 forts, 67 blocaos i 406 llocs d’escolta.
La “trocha”
disposava d’un sistema de comunicació heliogràfic (emprant llum i miralls),
cada torre dels forts disposava d’un aparell de comunicació i al segon graó de
la “trocha” havia unes torres més altes que podien comunicar amb tots els forts
i amb els centres de comanament, aquest sistema no podia ser tallat per l’acció
dels insurgents.
Al llarg de la
“trocha” es va construir un tren de via estreta amb combois blindats i
paral·lelament una línia telegràfica, més ràpida que el sistema
heliogràfic (i activa a la nit), però
que podia ser tallada per l’acció dels rebels.
Entre els diferents
punts de la “trocha” s’estenien trinxeres estacades i filats espinosos. El tema
dels filats espinosos és particularment interessant. El filat va ser una
revolució en l’encerclament de terres i un instrument bàsic per la colonització
dels EUA, lloc on es va inventar el 1874... (història política del alambre de espino ).
La “trocha” de
Jucaro a Moron es va començar a 1871, només 3 anys desprès d’inventar-se el
filat espinós, ràpidament aquest element va ser incorporat a la “trocha”,
segurament la guerra de Cuba va ser el primer gran experiment per aplicar el
filat espinós als usos militars, us en el que ha brillat fins l’actualitat.
Al voltant de la
“trocha” es desbrossava un ampli espai de terreny per facilitar la visibilitat
i el foc contra els intents de creuar-lo, aquest espai era sovint d’un
kilòmetre per banda. Les cases i llogarrets afectats per aquest desbrossament
eren concentrats en poblacions artificials per controlar als habitants impedir
que col·laboressin amb els insurgents, en això els militar espanyols també es varen
anticipar als “aldeamientos” de les guerres colonials portugueses i als pobles
tancats tan emprats a Indoxina (Vietnam, Indonèsia...). Cap al final es va
decidir la política criminal de concentrar tota la població possible en camps,
es diu que els primers camps de concentració, les “reconcentraciones”, en ells es van “reconcentrar” un 20% de la
població cubana, la majoria de la població rural que recolzava als rebels. Les
condicions dels camps eren tan dolentes que van morir de gana i de malalties entre
100.000 i 300.000 cubans segons valoracions conservadores (entre el 6 i el 19%).
És més que provable que igual que a les “trochas” els camps de reconcentració
estiguessin cercats per filat espinós.
El responsable (no
l’únic) d’aquesta tecnologia repressiva va ser el general Weyler, amb una
àmplia experiència contrainsurgent rural i urbana, va actuar contra partides
carlines i va ser Capità General de Catalunya entre 1893 i 1896, on va
desenvolupar una forta repressió antianarquista, el primer any van haver més de
415 empresonats i nombrosos executats... en tornar de Cuba va tornar a ser
Capità General de Catalunya (1909/1914) i va participar en la brutal repressió
de la Setmana Tràgica-
La “trocha” no va
ser gaire eficaç per guanyar la guerra, malgrat el seu desplegament tecnològic.
El 1897 el govern espanyol, esgotat per les despeses de la guerra i amb més de
250.000 soldats sobre el terreny, va proposar donar l’autonomia a Cuba, però
era tard, davant del risc de que els cubans fossin realment independents, els
EUA van intervenir i Cuba va passar a estar sotmesa a un altra potència
colonial a partir de 1989.
La metodologia
inaugurada a Cuba va ser emprada a tot el llarg del segle XX i el que portem
del XXI com eficaç sistema de contrainsurgència, aïllar als rebels de la
població que els dona suport i castigant al conjunt del poble restringint la
seva llibertat en diverses activitats quotidianes, especialment en la
mobilitat. Els checkpoints dels territoris ocupats de Palestina en son un
exemple.
Un mon ple de murs.
El mon ara mateix és
un mon ple de murs i muralles més o menys tecnificades, segons els que les
conten ni ha unes 65, construïdes o en construcció, però sols hem trobat 30.
Aquestes 30 muralles s’estenen per 21.621km, amb una alçada mitjana de 4,2
metres.
Hi el mite de que
les barreres i muralles s’alcen entre els països desenvolupats (de nord) i els
subdesenvolupats (del sud), però també n’hi ha entre els països emergents i els
seus veïns, així entre Índia i Bangladesh s’ha intentat alçar un mur per aturar
la immigració, igual que entre Iran i el Balutxistan “pakistanès” o entre Xina
i Corea.
Aquests murs fan
també d’aturador en la llunyania. De fet a la frontera entre Pakistan i Iran se
l’anomena “l’autopista cap a Londres”, ja que encara que molts dels immigrants busquen
ocupació a l’Iran, molts d’altres continuen vers Europa.
Els murs que
aixequen els països poderosos son els més costosos i els més tecnificats, de
fet els prototips de mur són els de la frontera EUA Mèxic i els murs aixecats
per l’estat d’Israel a la Palestina ocupada. Les empreses que han estat
concessionàries en aquestes construccions son les empreses més sol·licitades
per aquells que se les poden permetre.
A Europa no sols
tenim els murs grollers aixecats als països de l’est, els murs entre Bulgària i
Turquia, entre Eslovènia i Croàcia, entre Hongria i Sèrvia, entre Macedònia i
Grècia... tenim també les tanques de Ceuta i Melilla, que encara que estar en
territori nord-africà, estan administrades per Espanya. Aquestes tanques,
malgrat la seva dubtosa eficiència són de les més avançades tecnològicament
(les màquines de separació més eficients i mortíferes).
Pero el mur material
més repulsiu ha estat alçat recentment, i és el mur més curt dels que hi ha al mon (1 km)... el mur de
Calais, un mur que envolta un tram d’autopista que connecta amb el port i la
entrada del túnels de Calais.
En aquest mur es
combinen tecnologies punteres de control i dominació cara als “proscrits”, amb
el discurs amable i de bon rotllo vers els “ciutadans”.
Per un cantó superfícies
super lliscants, càmeres de videovigilància avançada, filats espinosos de la
darrera generació, amb una visió poètica del mur per la cara contrària dels
“invasors”. Per l’altra, a la cara que dona a l’autopista el mur es preveu que
estigui recobert de vegetació exuberant i verda per donar una imatge
no-agobiant als conductors que passin per la carretera.
A Europa tenim cada
cop un murs “virtuals” més alts (igual com a arreu del mon), aquest murs giren
al voltant de les bases de dades que maneguen el Frontex i la eu-LISA (dos
organismes de control de fronteres i de bases de dades).
El FRONTEX (143
milions d’euros de pressupost per el 2015) és una agència de la UE que es
dedica al control de les fronteres exteriors, especialitzat en “retorns”, te en
cartera formar un cos de duaners de 15.000 homes i el seu desig és poder actuar
sense la petició dels estats (naturalment els estats es resisteixen).
Irònicament la seu central del FRONTEX està a Polònia, a Varsòvia, a sobre dels
terrenys que va ocupar el gueto de Varsòvia anorreat per els nazis.
S’estan bastint unes
enormes acumulacions d’informació al voltant d’una munió de bases d’informació
controlades estrictament per els estats, la UE i les seves Agències. Bases de
dades on s’acumulen descripcions personals, dades biomètriques, controls
d’entrades i sortides, registres de passatgers.... son el Sistema d’Informació
de Schengen (SIS I i II), el Sistema d’Informació dels Visats (VIS), l’EURODAC
(base de dades d’empremtes dactilars), el Sistema d’Entrades i Sortides (SES),
els sistemes d’informació de coordinació local (SIRENE)... lògicament
connectats tots no sols amb FRONTEX, sinó també amb EUROPOL i amb les policies
estatals (http://www.europarl.europa.eu/ftu/pdf/es/FTU_5.12.4.pdf ).
Durant molts anys
les muralles, tanques i fronteres impedien que la gent marxes d’on estava,
sobretot durant els anys de la guerra freda i del teló d’acer... ara serveixen
sobretot per impedir que els qui estan “fora” entrin... però és provable que en
un futur, fins i tot en els països rics i desenvolupats, les muralles i tanques
serveixin per impedir-nos sortir, llavors ens trobarem en una situació anàloga
a la dels que volen entrar, al cap de vall tot queda reduït al poder per fer
que no puguis moure’t fora d’on el sistema estatal corporatiu vol que estiguis.
Des de els murs
prehistòrics fins les modernes bases de dades i sistemes de control social hi
ha un fil conductor... el control socials, el control econòmic, els estats, el
poder corporatiu i... LA DOMINACIÓ.
Resistir a la dominació és resistir als mur que
separen als dominats, contra els estats, les corporacions del capital i les
seves fronteres.!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada